Design a site like this with WordPress.com
Per començar

Autor: Àlex Baltà

Són els murs de pagament el mètode per salvar la premsa escrita?

Aquest mes de març, El País iniciarà un projecte que porta planificant des de fa molt de temps: l’establiment d’un mur de pagament a la versió online del diari. Fins ara, la pàgina web només demanava registrar-se gratuïtament per llegir les peces d’opinió, però a partir de les properes setmanes s’afegirà el que s’anomena un “filtre porós”. Cada lector podrà llegir fins a un màxim de deu peces gratuïtes cada mes, i un cop es superi aquest límit s’haurà de subscriure per continuar llegint. El preu per accedir a tots els continguts serà de 10 euros mensuals.

La decisió que ha pres el diari generalista de referència a Espanya reflecteix un problema que el periodisme arrossega des de fa temps: la crisi del model de negoci que posa en risc la supervivència de la premsa. Les versions impreses dels diaris ja tenen data de caducitat; alguns periodistes s’han atrevit a dir quants anys li queda a la impremta. El públic migra cap a les versions digitals i, de fet, alguns mitjans són natius d’aquest entorn cibernètic i només es troben a la xarxa, no al quiosc. En conseqüència, cal esbrinar de quina manera es poden obtenir beneficis d’uns continguts digitals que, fins ara, han estat sempre gratuïts.

Dibujo2
Article amb el qual El País anunciava l’1 de març la implantació del mur de pagament.

És indubtable que la publicitat per si mateixa no és un model sostenible. Tot i haver sigut durant molt de temps una font d’ingressos important, progressivament va perdent pes. Els anunciants estan migrant des dels mitjans cap a les xarxes socials i grans webs, la principal competència de la premsa pel que fa a la publicitat digital. Google, Facebook i recentment Amazon ja acaparen la majoria del mercat publicitari: de fet, des del 2012 Google ingressa més diners per publicitat que tots els mitjans de premsa impresa dels EUA.

En aquesta situació, els mitjans s’han preguntat com fer sostenible el periodisme digital: i sembla que la solució més acceptada és tornar al model de negoci inicial. És a dir: que els lectors paguin per llegir les notícies, tal com es fa (o es feia) al quiosc. Hi ha una gran incògnita, però: els lectors estan disposats a pagar per aquests continguts? El públic porta molts anys acostumat al fet que les peces informatives a internet siguin gratuïtes. Pot El País sobreviure amb aquest nou model de negoci?

És difícil saber què opina la població dels murs de pagament, tot i que dins del sector periodístic es valoren positivament. Així ho indica un estudi que va realitzar recentment Servimedia, el qual ha arribat a la conclusió que “un 60,12% dels professionals de la comunicació està d’acord amb els murs de pagament als mitjans”. D’aquest 60%, un 41% només pagaria per exclusives o periodisme d’investigació, mentre que gairebé un 30% es subscriuria per qualsevol mena de continguts. El panorama que ofereix l’estudi és prou positiu, però cal remarcar que s’ha enquestat només a estudiants o treballadors del món del periodisme i, per tant, les seves opinions poden no reflectir les del conjunt de l’audiència.

Certament aquest nou model no es tracta d’una fita impossible, perquè altres mitjans han aconseguit que sigui un èxit. The New York Times i The Washington Post, dos mitjans de referència a nivell mundial, viuen parcialment gràcies a les subscripcions dels usuaris. El primer ha arribat a la impressionant xifra de tres milions de subscriptors (digitals més impresos), i en el cas del Washington Post les subscripcions generen el 30% dels ingressos. Fins i tot tenim casos a Espanya: El Mundo demana una subscripció per llegir peces d’opinió, anàlisi i entrevistes en profunditat, i Eldiario.es ofereix les notícies més recents amb antelació pels socis de pagament. Altres mitjans, com El Confidencial, també han llançat serveis no gratuïts com El Confidencial Premium, que permet a empreses i directius accedir als continguts més importants de manera anticipada.

El model que proposa El País, anomenat Metered model, és el que s’utilitza majoritàriament per establir murs de pagament. Aquest fet, combinat amb els exemples previs, ens indiquen que la proposta pot tenir èxit: però és molt important remarcar que fins ara cap mitjà espanyol de tal difusió ha posat un mur darrere la totalitat dels continguts. Estan els lectors espanyols disposats a acceptar aquest canvi? Farà falta un canvi de mentalitat? És difícil de dir. Possiblement no sigui fàcil, perquè el context espanyol es caracteritza per una desconfiança cap als mitjans que ha anat creixent durant els darrers temps.

Superar aquest obstacle requerirà ser molt curosos amb com s’aplica el nou model de negoci. Ara que es passa a dependre econòmicament del lector en l’àmbit digital, és més important que mai mantenir el rigor i l’ètica que ha de caracteritzar el periodisme. Alhora, s’haurà d’oferir un contingut de qualitat que doni motius al lector per triar aquest diari i no un altre, i seria ideal analitzar el comportament dels usuaris per adaptar els continguts al consumidor. Un dels factors més crucials per tirar endavant un mur de pagament és saber per què una persona es subscriu, o deixa de fer-ho, i potenciar aquells elements que l’inclinen a pagar. L’ús d’intel·ligència artificial i l’anàlisi del big data són eines potencials per aconseguir-ho.

Aconseguirà El País finançar-se a través de subscripcions digitals? Segurament haurem d’esperar i veure-ho nosaltres mateixos per descobrir-ho. Pagar per continguts online no és un fenomen nou, i les generacions més joves ja s’han mostrat disposades a subscriure’s a plataformes com Netflix o Spotify. La pregunta és, doncs, si El País tindrà la sort (o astúcia) de combinar tots els elements que porten a la fórmula de l’èxit i la supervivència.

 

BIBLIOGRAFIA

– (25 de setembre de 2019). Así están los proyectos de muro de pago en los grandes medios españoles. Recuperat el 3 de març de 2020 de https://laboratoriodeperiodismo.org/asi-estan-los-proyectos-de-muro-de-pago-en-los-grandes-medios-espanoles/

– Editorial Nobbot. (12 de desembre de 2019). Muros de pago: el ser o no ser de los medios digitales. Recuperat el 3 de març de 2020 de https://www.nobbot.com/firmas/muros-de-pago-en-los-medios/

– Gómez-Borrero, P. (20 de maig de 2014). Estrategias de pago en diarios digitales en el mundo. Recuperat el 3 de març de 2020 de http://www.2ip.es/estrategias-de-pago-en-diarios-digitales-en-el-mundo/

– Martínez, M. (7 de juny de 2019). Muros de pago en la prensa digital española. Recuperat el 3 de març de 2020 de https://blog.opennemas.es/articulo/articulos/periodicos-digitales-espanoles-preveen-instalar-muros-pago/20190605110821002298.html

– Nicolás, B. (25 de novembre de 2019). Build that wall! El crecimiento de los muros de pago en los medios españoles. Recuperat el 3 de març de 2020 de https://www.evercom.es/build-that-wall-el-crecimiento-de-los-muros-de-pago-en-los-medios-espanoles/

– Periodista Digital. (25 de juliol de 2019). Muros de pago: ¿funcionará la estrategia de cobrar por los contenidos en los medios de comunicación españoles? Recuperat el 3 de març de 2020 de https://www.periodistadigital.com/periodismo/20190725/muros-pago-funcionara-estrategia-cobrar-contenidos-medios-comunicacion-espanoles-noticia-689404029628/

– Prensa Pr. (12 de desembre de 2019). El 60,12% de los profesionales de la comunicación está de acuerdo con los muros de pago en los medios online. Recuperat el 3 de març de 2020 de https://prnoticias.com/prensa/prensa-pr/20176567-murosdepago-comunicacion-medios-online-prensa-periodismo

– Zarzalejos, A. (8 de maig de 2019). Los medios generalistas españoles preparan muros de pago para salvar al periodismo, pero los expertos dudan de que sea un modelo de negocio viable para todos. Recuperat el 3 de març de 2020 de https://www.businessinsider.es/muros-pago-medios-generalistas-espanoles-dicen-expertos-307977

És adequat el tractament que els mitjans fan sobre el suïcidi?

El suïcidi ha estat des de sempre objecte de controvèrsia dins del món del periodisme. És un tema sobre el qual s’ha debatut molt, ja que s’ha de tractar amb cura per les possibles conseqüències que pot tenir documentar-lo. Per por a l’efecte imitació si no se’n parla bé o es fa en excés, les notícies sobre el suïcidi són mínimes i només es redacten si és estrictament necessari. Però pot ser que aquesta manera de tractar una patologia social tingui conseqüències indesitjades?

Normalment, els mitjans només documenten suïcidis si són d’interès general; ja sigui per la seva extravagància, perquè obren la porta al debat d’un tema important o perquè es tracta de la mort d’una persona famosa que inevitablement s’ha d’explicar. En aquests casos, que sens dubte són infreqüents, s’evita donar detalls excessivament gràfics, simplificar les causes del suïcidi o arribar a idealitzar-lo. La resta de suïcidis que no compleixen els requisits mencionats només apareixen en estadístiques de recompte, per la por a l’efecte imitació que ja hem mencionat: es tem que augmenti el nombre de persones que intenten suïcidar-se si es comença a parlar d’aquest problema amb freqüència.

Tampoc trobem gairebé mai peces informatives centrades en l’ajuda i prevenció, o en explicar experiències de persones supervivents d’un intent de suïcidi i que hagin pogut superar els seus pensaments negatius. Així ho documenta el darrer informe d’Obertament, una organització catalana que lluita contra l’estigma que hi ha vers la salut mental.

Si fem una cerca a les pàgines web de la premsa nacional, podem confirmar que aquest tipus de tractament és el que es duu a terme a la majoria de mitjans. Per exemple, diaris com ara El Mundo, El Periódico i 20minutos tracten el suïcidi de manera molt puntual, centrant-se només en casos de persones públiques; a més, els textos que aborden el tema amb profunditat i intenten fer visible aquesta problemàtica són poc freqüents.

Tots aquests mitjans segueixen la regla no escrita de no parlar del suïcidi. Quan es va establir, semblava que era la millor decisió possible; no obstant, aquesta no és lliure de desavantatges o inconvenients. L’evident conseqüència és que el tema queda invisibilitzat a la premsa: s’ha tornat el gran tabú social, al contrari que altres temes de gravetat com els accidents de trànsit o la mort per malalties terminals. I és preocupant, perquè segons l’OMS una persona es suïcida cada 40 segons. És la primera causa de mort no natural al món i s’emporta 800.000 víctimes cada any. No costa pensar que una absència de cobertura pot fer sentir sola i desemparada a qualsevol persona que pateixi pensaments suïcides; a més a més, es pot dificultar el debat públic sobre els suïcidis i com prevenir-los, ja que els mitjans tenen un pes important en la determinació de l’agenda pública.

Aleshores, la pregunta a fer-nos és: realment és negatiu parlar del suïcidi als mitjans? Existeix l’anomenat efecte imitació o és només una por sense fonament demostrat? Els experts de l’OMS han arribat a unes conclusions durant les seves darreres investigacions: mentre que una cobertura banal i sensacionalista pot fomentar l’efecte imitació, un tractament responsable té l’efecte contrari. Aquesta postura ha estat secundada per altres figures del món de la salut, com ara María Luisa Carcedo, exministra de Sanitat. Una cobertura adequada ajuda a desestigmatitzar el suïcidi i les malalties mentals, permet informar de les ajudes disponibles i transmetre un missatge d’esperança.

Per tant, segons els experts, els mitjans han de trencar el silenci que durant tants anys ha existit. Sembla que lentament això s’està aconseguint, encara que quedi molt de camí. Durant el darrer parell d’anys hem començat a veure peces informatives sobre el suïcidi que van més enllà de casos famosos o estadístiques. Un exemple clar el trobem als mitjans de la CCMA: la corporació ha començat a elaborar programes que recullen les experiències de supervivents d’intents de suïcidi, i parlen de quins senyals poden alertar de tendències suïcides entre els joves. El Suplement, de Catalunya Ràdio, ha dedicat un parell de programes precisament a aquestes temàtiques. Un altre exemple el trobem al diari El País: fa temps que elabora peces informatives que parlen de les conseqüències de la depressió, i la necessitat de visibilitzar i deixar d’estigmatitzar les malalties mentals que poden portar al suïcidi. Des del mateix mitjà s’ha informat de les declaracions recents de l’OMS sobre com els suïcidis s’han de normalitzar i tractar sense estigma.

Per aconseguir l’efecte positiu que desitgen els experts en salut serà necessari que la majoria de mitjans facin un canvi, i s’assegurin de realitzar un tractament positiu i sense sensacionalisme o banalització pel mig. És un procés que pot ser lent però que, com hem vist, ja ha començat als mitjans del país que tenen més difusió als seus respectius territoris.

 

BIBLIOGRAFIA

– (27 de març de 2019). María Luisa Carcedo: “Hay que romper el silencio y hablar de suicidio para que deje de ser un problema oculto”.  Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://www.mscbs.gob.es/en/gabinete/notasPrensa.do?id=4550

– David, L. (8 d’octubre de 2019). Informar dels suïcidis: cal especular menys amb les causes i donar veu a les persones supervivents. Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://www.media.cat/2019/10/08/informar-suicidi-causes-supervivents/

– El Suplement. (13 d’octubre de 2019). A quins senyals hem d’estar atents per prevenir el suïcidi juvenil? Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/a-quins-senyals-hem-destar-atents-per-prevenir-el-suicidi-juvenil/audio/1051690/

– El Suplement. (18 de gener de 2020). Suïcidi: el gran tabú. Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-suplement/suicidi-el-gran-tabu/audio/1060903/

– Lafuente, G. et al. (7 de juny de 2019). ¿Es ético mencionar la orientación sexual de una persona en un hecho noticioso que no involucra intolerancia? Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://fundaciongabo.org/es/consultorio-etico/consulta/2031

– Linde, P. (9 d’octubre de 2019). EL PAÍS: Hablar del suicidio no incita a esta conducta, la previene. Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://elpais.com/sociedad/2019/10/08/actualidad/1570555820_551332.html

– Red Ética. (12 de setembre de 2019). ¿Cómo abordar el suicidio desde el periodismo? Recuperat l’11 de febrer de 2020 de https://fundaciongabo.org/es/etica-periodistica/debate/como-abordar-el-suicidio-desde-el-periodismo

La sobrecàrrega informativa a l’era digital

L’era digital en la qual estem vivint ha canviat massivament molts dels aspectes de la nostra vida quotidiana. Possiblement, el més rellevant és com internet ha multiplicat de manera infinita la quantitat d’informació que tenim al nostre abast. Mentre que abans només existia com a font de coneixement quelcom físic i proper -llibres, diaris, altres persones- ara tenim accés a una xarxa cibernètica d’extensió inimaginable. En conseqüència, ha canviat la nostra manera d’informar-nos i de conèixer l’actualitat informativa.

En aquest panorama, els mitjans de comunicació es veuen afectats pel sorgiment de noves fonts a través de les quals també es poden conèixer les notícies més recents: xarxes socials, blocs i altres mitjans no tradicionals que han pres el monopoli de la informació a la premsa “clàssica”. A més, l’espai digital també canvia les normes del joc, perquè desapareixen les limitacions físiques a l’hora d’informar: el nombre de pàgines d’un diari, o la duració d’un telenotícies o un programa de ràdio. Tothom pot publicar tant com vulgui i quan vulgui. L’efecte d’aquest espai il·limitat ha sigut tan contundent que hem passat de l’escassetat a l’excés d’informació: és el fenomen conegut com a sobreexposició o sobrecàrrega informativa. La intuïció ens diu, inicialment, que més és sempre millor; però l’excés d’oferta periodística té uns efectes perjudicials en els consumidors.

En tenim dades: segons el Pew Research Center, set de cada deu nord-americans senten cansament i fatiga per l’excés de notícies. Quin és el motiu d’aquest fet? Diverses anàlisis realitzades per periodistes donen una sèrie d’idees respecte al tema. Bree Nordenson, editor del Columbia Journalism Review, exposa la base del problema als seus articles: és impossible consumir tota la informació que ens arriba des de tants mitjans amb el temps amb què disposem. En conseqüència, el lector ha de realitzar un esforç addicional per triar quines peces val la pena llegir, quines són de qualitat; feina gens fàcil en un mar d’informació excessiva. Aquesta tasca provoca fatiga en el lector, que a més es sent insatisfet perquè mai creu que està plenament informat: sempre hi haurà coses que no podrà llegir. És un fenomen nou i propi de l’era digital: quan la informació era limitada, i només es tenia el diari del dia com a font informativa, el lector ja quedava satisfet un cop l’acabava.

L’angoixa de la sobrecàrrega no només complica la feina al lector. Els efectes van més enllà, fins al punt en què es deteriora la seva capacitat de retentiva. Un altre estudi, elaborat pel Real Institut de Tecnologia d’Estocolm, parla de com l’exposició a una quantitat desmesurada d’impulsos (notificacions constants de les xarxes, la premsa…) no permet al cervell descansar adequadament, la qual cosa afecta la memòria a curt termini i això té un efecte en la nostra comprensió lectora. El fet que hi hagi tant per llegir també ens obliga a no dedicar massa temps a cada peça, i d’aquesta manera no podem parar a realitzar una anàlisi crítica sinó que ens quedem amb allò més superficial.

I alhora, aquests efectes tenen les seves pròpies conseqüències: la sobreabundància de notícies pot provocar que la informació més rellevant quedi amagada, i no poder analitzar i contrastar el que llegim per manca de temps facilita la difusió de fake news. És un efecte dominó de problemes que, en definitiva, empobreixen l’experiència periodística del conjunt de la societat.

Com fer front a aquest fenomen? S’han fet propostes tant cap als usuaris com als mateixos periodistes perquè lluitin conjuntament contra la sobrecàrrega informativa. Des de Poynter es recomana fer descansos dels mitjans per no estar exposat constantment a nova informació i fatigar-se, tot i que això pot no ser suficient. El periodista Enrique Bullido també aconsella aprendre a fer una “selecció intel·ligent de la informació”: per aconseguir-ho es poden utilitzar eines útils, que filtrin el contingut més rellevant dels mitjans i comptes que segueixes a internet.

Per altra banda, respecte als productors de contingut, hi ha un consens prou general sobre el remei que s’ha d’aplicar: el redactor ha de prioritzar la qualitat sobre la quantitat. El periodista mexicà Juan Villoro ho plasma en aquesta frase: “El trabajo más importante del periodista es contar lo que vale la pena ser contado”. És possible que centrar-nos en les notícies més importants, evitant publicar fets irrellevants o que només volen cridar l’atenció, ajudi a orientar al lector dins l’odissea de les fonts informatives. Es pot dir, en certa manera, que es tractaria de fer un periodisme més minimalista, que millori la digestió de les notícies i la posterior reflexió sobre els fets.

Aquestes solucions són només suggeriments i no veritats absolutes, però és innegable que el problema de la sobreexposició informativa és real i afecta els lectors arreu del món. Sigui quina sigui la solució més eficaç, s’ha de treballar per trobar-la i assegurar que el periodisme segueixi sent una eina útil pels ciutadans.

 

BIBLIOGRAFIA

– Laboratorio de periodismo. (27 de desembre de 2018). El exceso de información empieza a producir fatiga en los lectores. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://laboratoriodeperiodismo.org/el-exceso-de-informacion-empieza-a-producir-fatiga-en-los-lectores/

– Bono, F. (12 de juny de 2013). El País: “El exceso de información es dañino para la salud social”. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://elpais.com/ccaa/2013/06/11/valencia/1370954358_685752.html

– Vargas, E. (14 de juliol de 2009). Clases de Periodismo:  Los medios y el exceso de información. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://www.clasesdeperiodismo.com/2009/07/14/los-medios-y-el-exceso-de-informacion/

– Vallespín, D. (23 de maig de 2018). Los retos de una sociedad infoxicada. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://cronicaglobal.elespanol.com/pensamiento/retos-sociedad-infoxicada_143375_102.html

– (25 d’abril de 2019). Exceso de información, fake news y el futuro del periodismo según Juan Villoro y Martín Caparrós. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://identidad.21.edu.ar/exceso-de-informacion-fake-news-y-el-futuro-del-periodismo-segun-juan-villoro-y-martin-caparros/

– Marí, P. (Novembre de 2015). Info-obsesos, pero desinformados. Mater Purissima. Número 153. pp. 6-11. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://franganillo.es/infobesidad.pdf

– Díaz, R. (18 de desembre de 2008). Saturación informativa. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://periodismoglobal.com/2008/12/18/saturacion-informativa/

– Kramer, M. (1 de febrer de 2017). How do we design the news for people who are burned out?. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://www.poynter.org/tech-tools/2017/how-do-we-design-the-news-for-people-who-are-burned-out/

– Bullido, E. (15 de gener de 2018). Minimalismo informativo. Recuperat el 26 de gener de 2020 de https://enriquebullido.com/minimalismo-informativo/